El 1959 va significar el triomf de la Revolució cubana, que va portar al món un projecte d’emancipació i d’alliberament nacional. Aquest nou projecte de societat socialista proposada per Fidel, Raül, el Ché i altres revolucionaris va sorgir de l´ideari de José Martí.

Cuba va ser el darrer país llatinoamericà que es va independitzar del colonialisme espanyol, però va  ser dels primers en alliberar-se del neocolonialisme nord-americà.
Conceptes con la ciutadania universal, sobirania popular i justícia social, van ser els eixos sobre els quals es va fonamentar aquest nou projecte sorgit de l´ideari de Rousseau.

Els ianquis mai van perdonar a Cuba.  Una bona mostra d’aquest sentiment es va produir quant els rebels encara estaven lluitant a la Sierra Maestra, recolzant i organitzant  la fugida de l’illa dels seguidors de Batista. Aquests, en la seva marxa, van saquejar el tresor públic emportant-se a les seves maletes totes les Reserves  que guardava el Banc Nacional, arruïnant d’aquesta forma al país.

Des de aquella data els americans han dut a terme una guerra no declarada, que li ha reportat al poble cubà una despesa de  més de 93.000 milions de dòlars.
La política americana vers el poble cubà es basa en dos eixos fonamentals: En primer lloc intentar que no arribin a l’illa els recursos necessaris i, en segon lloc,  promoure l’agressió amb pràctiques terroristes i subversives, accions que han requerit la inversió de milions de dòlars i que han provocat el patiment del poble cubà.

Són 10 els presidents nord-americans que han intentant  derrocar la Revolució.   Han promogut Lleis i Normatives  per reforçar la seva política de Bloqueig amb lleis com la  “llei Torricelli” o la” Helms-Burton” fent cas omís a  la Comunitat Internacional que han condemnat reiteradament  aquesta pràctica a les diverses votacions que s’han realitzat a  les Nacions Unides sobre aquest tema. En la darrera votació 185 països es van mostrar contraris aquesta pràctica del govern nord americà.  

Amb l’entrada en vigor de la  Llei  “del Ajuste cubano” mai abans, les persones d’un país pobre i bloquejat, havien rebut tantes facilitats per emigrar il·legalment al Primer Món i establir-se en ell. Però malgrat tot  la Revolució Cubana es manté  per la voluntat dels propis ciutadans cubans.

Aquest  procés revolucionari endegat a Cuba es feia visible per la voluntat de la lluita contra  l’analfabetisme, seguint un dels postulats  de José Martí : “ser cultes per ser lliures”.
L’ètica solidària la van posar en pràctica quan va ser abolit oficialment el racisme.
Els petits pagesos i aquells que volien dedicar-se a les tasques del camp, van rebre fins a cinc “caballeries” de terra de cultiu (13,42 hectàrees per caballeria) acomplint  així  una de les promeses de la revolució adquirides durant la lluita contra el dictador Bastista.
La Reforma agrària implantada va esdevenir l’expropiació de  les terres als terratinents i la les multinacionals que operaven en el territori. Una altra de les accions que va posar en funcionament de forma immediata va ser la creació d’un sistema sanitari nacional i gratuït.

En aquells moments a Cuba hi havia un metge per cada 1800 habitants. 6000 metges podien exercir les tasques de medicina però la meitat d’ells va marxar del país quant van derogar l’exercici de la medicina privada. Avui en dia,  50 anys després,  hi han 75.000 metges que atenen a una població del 11.5 milions, el que significa una ràtio d’un metge per a cada 150 habitants. Actualment hi ha més de 37.000 professional de la medicina ajudant sanitàriament a persones de 73 països del mon.

Cuba va desenvolupar un paper extraordinari en els anys mes obscurs ja que va sobreviure a les mes dures crisis sense renunciar als postulats del socialisme i sense renunciar a les conquestes socials recentment adquirides ni a la seva sobirania en front a l’agressió sistemàtica exercida per l’imperialisme.

Amb la seva política oposada als postulats neoliberals va mantenir constantment una política de solidaritat internacionalista en defensa de les causes mes justes. Cuba ha esdevingut en nombroses vegades la veu dels països sense veu, assumint la llibertat dels pobles oprimits d’altres zones del món com a condició de la seva pròpia llibertat. Com a exemples d’aquest esperit solidari del poble cubà podem recordar als 2000 combatents cubans han perdut la vida per a derrotar l’exèrcit de l’apartheid , per ajudar a obtenir la independència de Namíbia o per alliberar a Nelson Mandela. En l’àmbit de la medicina caldria destacar la “ operación milagro “ , una campanya que va representar la operació de la vista a un milió de persones dels països llatinoamericans en el transcurs de tres anys.

 Cuba arriba així a la celebració dels 50 anys de la Revolució desdient aquelles persones que deien que el país no sobreviuria sense el recolzament econòmic i militar de la URSS.

Avui dia se’ns fa evident pensar que son l’educació i la cultura d’un poble, juntament amb la pràctica revolucionaria, els factors estratègics que faciliten que les revolucions endegades en països humils triomfin i perdurin i que d’altres, en països substancialment millor dotats de recursos materials i naturals, hagin desaparegut.
Cuba junt a Veneçuela, Nicaragua, Bolívia, Hondures i Dominica conformen el que s’anomena l’ALBA, una alternativa viable d’integració regional que estan recolzades per voluntats polítiques sobiranes i que utilitzen l’economia del país al servei del propi poble.

Tanmateix, la Revolució cubana desmenteix a tothom que creia que el país quedaria afectat per les mes grans convulsions si Fidel  deixava de ser el cap visible del govern.

Així doncs, Cuba arriba als 50 anys de la revolució amb sobirania, decidint el seu futur a partir de la seva pròpia experiència i sense deixar de ser solidària i internacionalista ni tan sols en els moments de màxima dificultat.

Cinquanta anys després, Cuba reafirma que una revolució no es una meta en si mateixa i que tot el que s’ha conquerit ha de tornar a ser conquistat. Renovar-se esdevé la única forma de continuar endavant tal i com es desprèn de la definició del concepte de Revolució: S’ha de canviar tot allò susceptible de canvi.

Un missatge de Fidel ens arriba des de Cuba:

“Jamás podrán doblegar al pueblo cubano. Ni bloqueos, ni huracanes podrán desalentarnos. No habrá fuerza humana o natural capaz de someter a los cubanos. Si se quiere un ejemplo, ahí están esos cinco héroes cubanos, luchadores contra el terrorismo, que han cumplido ya una década de injusto y cruel encierro en cárceles norteamericanas, y que son un símbolo de la determinación de nuestro pueblo de defender con dignidad su libertad e independencia”

Des de Catalunya, des de Defensem Cuba, la nostra admiració i gratitud per al poble cubà, els seu govern i a tots els herois anònims, cubanes i cubans, que am la seva lluita diària i la seva tenacitat han fet possible la supervivència de la revolució, el renaixement de les perspectives del socialisme a l’Amèrica llatina i l’esperança de que un altre mon mes just encara es possible.
Avui, cinquanta anys després de l’inici de la Revolució, i en un nou context mundial, resten intactes tots els valors que d’aquesta se’n desprenen. Així doncs, la millor forma de oferir-los un homenatge és essent conseqüents amb ells i practicar la solidaritat internacional, la lluita contra el bloqueig i les ingerències externes, exigir el respecte a la seva independència i sobirania i al dret a construir dignament el model de societat que ells mateixos han escollit lliurement: el Socialisme.

VISCA CUBA   LLIURE I SOBIRANA

FORA EL BLOQUEIG I LES INGERÈNCIES.

LLIBERTAT PER ALS 5 CUBANS ANTITERRORISTES PRESONERS A LES PENITENCIARIES DE L’IMPERI

Barcelona 24 de gener  de 2009